Avui m'agradaria parlar d'una altra obra mestra, un clàssic entre clàssics (que no se m'enfadi Shakespeare, ja li tocarà algun dia a ell), de la mà de l'escriptora anglesa Jane Austen. Es tracta d'una novel·lista que va viure al segle XIX i que es caracteritza per ser especialment crítica i irònica amb la seva societat, sobretot en referència al paper de la dona en aquella època. Malgrat que moltes de les seves obres bé podrien merèixer una entrada a un blog tant pobre com aquest, seguiré insistint amb una altra obra que ha traspassat el paper i ha arribat a altres mitjans.
En aquest cas, em refereixo a l'obra més popular de l'escriptora, Orgull i Prejudici, una història que, si bé és indiscutiblement d'amor, és molt més que això. Es tracta d'un reflex de tota una societat, d'una obra coral i familiar on el lector es veu immers en un món on les diferències de classe, gènere i educació són extremes. A més a més, l'estil de l'autora manté en vil al lector per saber com es podrà resoldre una situació que, arribats a un punt, sembla insostenible per la majoria dels personatges principals.
La història tracta, principalment, de la srta. Elizabeth Bennet i del sr. Fitzwilliam Darcy, dos personatges dibuixats amb detall. El primer, l'estimada Lizzy, és la segona germana de la família Bennet, i s'ha parlat en extrem d'ella: pel seu enginy i la seva energia, que la fan creïble i actual encara en la nostra època. De qui més m'agradaria parlar, però, és d'ell: del sr. Darcy, el personatge que encara ara sembla donar-nos tota una lliçó que molts no hem après. Orgull i Prejudici dóna un clar exemple de com ens equivoquem les persones, i de com hauríem d'intentar ser tots: prou madurs i reflexius per, en cas que rebem una forta crítica sobre la nostra persona, ser capaços de menjar-nos l'orgull i qüestionar-nos per què transmetem aquesta imatge sobre nosaltres mateixos. Només així podríem, com fa el sr. Darcy, millorar i fer-nos mereixedors del respecte dels altres. I al fer-ho, podem fer que els altres prenguin consciència dels seus propis errors.
En la meva humil opinió, es tracta d'una obra completament vigent, que ens parla de com jutgem a les persones i les critiquem sense ser plenament conscients de què pot provocar el que diem o pensem. Segueix passant actualment, i probablement amb l'excés d'informació que tenim avui en dia passi més que mai: tots parlem sobre tot i sobre tothom, opinem al respecte i no ens adonem que no en tenim cap coneixement real.
Tornant a la transmedialitat de l'obra, s'han fet dues pel·lícules d'Orgull i Prejudici (a més a més de les sèries, mini-sèries i de versions menys fidels a l'original com El diari de Bridget Jones) . La primera és de l'any 1940 i la segona, de la qual parlaré a continuació, de 1995. Aquesta pel·lícula, protagonitzada per Keira Knightley i Matthew Macfadyen, crec que és una gran obra a tenir en compte quan parlem d'aquesta història. Com a pràcticament tots els casos en que un llibre és convertit en un guió d'un film, hi ha una gran part d'informació que es perd pel camí. En aquest cas, ens perdem molts detalls sobre la vida de la Jane i la Lizzy a Netherfield's Park, sobre l'inestimable senyor Wickham i, potser el que més greu em sap, sobre els srs. Gardiner, tiets de la Lizzy i personatges clau en el llibre. El que ja no passa tant sovint, en canvi, és que la pel·lícula agafi l'essència del llibre i s'atraveixi a innovar amb certs personatges, convertint-los encara en més rodons del que ja eren en un bon principi, i explotant-los al màxim. És el cas del Sr. Bennet, un dels meus personatges preferits de l'obra, que en la pel·lícula se li dóna més corda i llença encara més comentaris mordaços que en el llibre, sense perdre gens la seva línia.
També m'agradaria fer un últim apunt sobre la pel·lícula, i és que a Estats Units es va estrenar als cinemes amb un final alternatiu que considero simplement preciós. Sí, és cert, no té res a veure amb el final del llibre, on se'ns nega una escena romàntica amb l'esperat "petó del final feliç"... Però ja que en el film no poden afegir unes pàgines d'un cert "epíleg" on se'ns explicarà la vida futura dels personatges, era necessari un final, que aquí se'ns va negar. Així doncs, si heu de veure la pel·lícula, us proposaria que immediatament després de veure-la busqueu el final alternatiu en anglès, que us deixarà un somriure embadalit a la cara.
Ja per últim, i per completar la interdisciplinarietat d'Orgull i Prejudici, m'agradaria parlar de la banda sonora de la pel·lícula, que simplement em sembla fantàstica i un regal per a l'oïda. No sóc una entesa en música, així que no puc analitzar les partitures, els compassos o les melodies... l'únic que puc fer és recomenar-vos que l'escolteu, especialment en moments en què busqueu la inspiració.
La persona, ja sigui home o dona, que no troba cap plaer en una bona novel·la, ha de ser intolerablement estúpida. - Jane Austen.
