Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Em queixo. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Em queixo. Mostrar tots els missatges

dimecres, 20 de juliol del 2011

Mansfield Park... la novel·la prescindible

M'agrada la literatura clàssica, i fins ara considerava que especialment m'agrada l'estil de la Jane Austen, autora de llibres brillants com Orgull i Prejudici, Sentit i Sensibilitat o Persuassió. Però Mansfield Park és, de tots els seus llibres, el més decebedor (exceptuant l'Abadia de Northanger, que no l'he llegit).

Trobo completament injust que es parli d'ell com el llibre en que els protagonistes interpreten una obra de teatre (aquestes eren les referències que jo en tenia). Després de llegir-me el llibre em sembla molt evident que la seva autora mai va participar ni viure en directe la creació d'un espectacle teatral com el del llibre, entre joves amics i pretendents. Sinó, sens dubte l'Austen no hauria deixat d'aprofitar les increïbles emocions, sensibilitats i fantasies que neixen d'un joc com pot ser el de la interpretació, on un s'obre de sentiments per ensenyar els que el paper li demana, i pot acabar rebent-ne d'estranys que no havia previst. És completament injust pels amants del teatre que se'ns vengui únicament com a font de problemes morals i monetaris, i que es parli d'un llibre on es fa una obra... quan en realitat quan tot just comencen a assajar-la es cancel·la. Si el llibre té 600 pàgines, l'obra en dura 60.
Així que res d'una història sobre teatre. I tampoc es pot dir que sigui la història de la Fanny Price, que se'ns ven com a protagonista. Perquè sí, és cert, assistim a la seva evolució, i l'acompanyem al seu viatge a Portsmouth... Però no se'ns culmina amb l'explicació de la seva felicitat. L'Austen té molta tendència a explicar en poques pàgines els propers 20 anys dels seus personatges, i en els altres llibres sempre m'ha semblat una costum entrenyable perquè així coneixes més del que poden avarcar un parell de centenars de pàgines. Però aquest cop, trobo que és massa. Ja no és que, un cop resolt el tema principal, ens expliqui com van acabar els altres. És que la trama principal del llibre se'ns explica d'una forma precipitada, sense cap tipus de detall ni un mínim respecte per a qui s'ha llegit 550 pàgines de pensaments de la Fanny Price! "Bé, i al final agafen i es casen". Sento la ironia, però és que realment em vaig enfadar molt.
Així que ni parlem de teatre ni de la història de la Fanny Price. Parlem de com una família, els Bertram, es trenca a causa de dos germans que arriben a Mansfield i que actuen d'una forma completament impròpia.

diumenge, 24 d’octubre del 2010

El discurs d'un capellà

Ahir vaig anar a una boda, i abans de res vull que quedi clar que va ser una boda magnífica, on no va faltar de res, i els nuvis estaven increïblement guapos. A més, i malgrat tot el que pugui dir a continuació va tenir moments molt emotius (com quan el capellà va deixar que el nuvi li fes el petó a la núvia després de demanar-ho vuit cops, o l'entrega de rams a les mares i a l'àvia...), i em va encantar que em donessin l'oportunitat d'anar-hi. Així doncs vull que s'entengui que aquesta boda no és més que l'excusa per queixar-me de l'esglèsia que m'ha motivat a escriure aquesta entrada.

Però anant al tema en qüestió, el que em va sorprendre més negativament va ser el discurs del capellà. Era un home força jove, "enrollat" perquè seguia totes les conyes de la tuna que hi havia present, i amb sentit de l'humor... però el que qüestiono no és a aquell bon home individualment, sinó com un pot voler casar-se així. Em refereixo a que el mateix capellà va plantejar durant la ceremònia qüestions molt dures, com per exemple, com podem comprometre'ns avui a que d'aquí a 30 anys sentirem el mateix que ara?
I la veritat és que no m'esperava aquesta pregunta en una boda perquè justament està trencant la magia de no pensar que les coses aniran malament... però el més curiós va ser la resposta. I és que es veu que un "sí, vull" és el que Déu vol que diguem, i per tant ell ens recompensa amb la garantia de que d'aquí a 30 anys seguirem sentint el mateix. Em va sonar més a un encanteri de conte de fades que a la religió catòlica, però no en sóc cap experta.

D'altra banda, i seguint amb el tema de les sorpreses, quina dona vol casar-se per l'esglèsia? Literalment el capellà va dir que Déu va crear l'home a imatge seva, i que després li va fer una companya. Si representa que és el dia més important de la nostra vida, com ens deixem dir que som una simple distracció per l'home? Així doncs, si no serveixo a un home no estic fent el que Déu va pensar per mi quan em va crear? Mmm...

I ja a nivell molt, molt elemental, cauré en parlar de la hipocresia. Per què ens casem per l'esglèsia i ens comprometem a viure i a criar els nostres fills segons la voluntat i paraula de Déu... si a la sortida de l'esglèsia ja estem cantant "Alcohol, alcohol, alcohol... hemos venido a emborracharnos, el resultado nos da igual!"? A més que, clar, tot el desplegament de medis que suposa una boda (vestits, invitacions, flors, menjar, records...) és un despilfarre si hem de viure en la humiltat i compartir els nostres béns!
Però és clar... aquesta és la màxima contradicció de l'esglèsia, plenes d'or i adornaments... així que no sé què pretenc esperant que no es gastin milions en una visita papal. Que vagi en metro, com el poble al que adora!