Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Reflexions. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Reflexions. Mostrar tots els missatges

diumenge, 19 de juny del 2011

Coses que dic avui

Recull de pensaments per a persones que hagin vist Coses que dèiem avui.
Siusplau, si tens la més mínima, minúscula, intenció de veure l'obra no llegeixis aques text, conté una quantitat de spoilers indecent.

Coses que dèiem avui, de Neil LaBute.
Dirigida per Julio Manrique.
Representada a La Villarroel fins avui. Esperem que faci gira.



Les coses es poden dir de moltes maneres. Un noi ha demanat permís per tornar a estimar un cop, un sol cop, al noi de qui es va enamorar. Fuck and run. Una noia ha començat a morir-se. O potser no, veient com tolera les amenaces. Una dona ha matat al seu fill, abans que hagi existit. Moments abans ballava amb el seu vestit nou, com una nena, com la noia que acaba d'arribar a l'andana, que suposo que vol que la mirin i balla al sol de la guitarra del seu amic.
Ha sigut impressionant. L'obra, dic, no la noia de l'estació on espero un tren. M'agradaria saber més, que les tres històries "acabessin". Es pot considerar que l'obra s'ha acabat si segueix movent-se dins del meu cap? M'hauria agradat veure com s'ajuntaven els llavis de A i B, li ha entregat B les restes de la seva persona a A? S'ha confessat com l'arriba a estimar malgrat conèixer el seu caràcter i la seva indiferència?
I la Paula? Sempre he trobat preciós aquest nom. Tot indicava que es moria, excepte que es quedés a escoltar amb cara d'espant les amenaces sobre els seus fills. Quins fills, si li queden sis setmanes de vida?



Pujo i baixo d'un tubogan i m'inspiro en això per matar a algú.
Una dona busca la nostra complicitat mitjançant unes reflexions per aconseguir empatia i oferir l'anunciat final: operístic, apoteòsic, impactant, emotiu i... antipedagògic. El teatre ha de ser didàctic? De cop m'ha entrat molta curiositat per saber la resposta a aquesta pregunta. He descobert que hi ha molta gent, gent culta amb estudis i certes inclinacions artístiques no ha anat mai al teatre. Suposo que això dóna suport a la idea que sí, que ha de ser pedagògic. Molstrar una dona fugint i matant al seu fill no és donar un bon exemple, però és realment dramàtic. Què ha de prevaler en l'art?
Però a mi no em desagraden els personatges covards, o els qui fan coses covardes en la dicció. No poden ser una manera d'exemple per contraposició? Potser no i parlo per parlar (o escric per escriure). I és ètic mostrar com una persona ho sacrifica tot (feina, amics i parella) per una sola nit de felicitat? De records, de sexe, d'amor i odi i rancúnia, de violència (si més no de sentiments) i de plaer físic i psicològic...
Però no, ho sento, jo no puc subordinar el dramatisme, la potència, l'emoció, les reflexions que una obra com aquesta provoquen a la funció pedagògica del teatre, o de l'art en general. De fet, que una obra susciti aquestes paraules i pensaments no es pot considerar en sí mateix didàctic?



Bona, recomenable, emocionant, divertida i tràgica. I potser amb un toc mundà, absurd i visceral.


diumenge, 24 d’octubre del 2010

Com crear una de les millors històries del món

1. Sigues l'Andrew Lloyd Webber.
2. Imagina un teatre, un d'òpera a més, ple d'amagatalls, màgic, que per sí sol vessa emocions i sensacions.
3. Crea un personatge tormentat, un geni que s'amaga en la foscor, un home enamorat.
4. Dibuixa-hi una dona, bonica, jove, somiadora i amb una veu increïble.
5. Acaba el triangle amb un jove ric, guapo i encantador.
6. Escriu les partitures més magnífiques que s'han escrit mai per a un musical.
7. Busca un teatre real on fer que les làmpares volin, les barques naveguin per l'escenari i els cavalls alats caiguin del sostre.
8. Fes que milers de persones s'emocionin al veure la teva obra i se n'enamorin com si en fóssin ells els protagonistes.
9. 18 anys després d'escriure-la, aconsegueix que la portin al cinema i que arribi als qui no l'havien vist.
10. I 6 anys després, pregunta't què en va ser dels teus personatges i escriu una nova obra, que tingui lloc una dècada després de la primera. Que sigui igual d'emocionant, que mantingui a l'espectador atent a cada paraula i a cada moviment, i que més que un complement per la primera obra, sigui la peça clau per entendre-la.

T'aconsello uns noms similars a The phanom of the opera i a Love never dies, però potser tens problemes de copyright.


Després d'això, només et podré dir: Gràcies.


El discurs d'un capellà

Ahir vaig anar a una boda, i abans de res vull que quedi clar que va ser una boda magnífica, on no va faltar de res, i els nuvis estaven increïblement guapos. A més, i malgrat tot el que pugui dir a continuació va tenir moments molt emotius (com quan el capellà va deixar que el nuvi li fes el petó a la núvia després de demanar-ho vuit cops, o l'entrega de rams a les mares i a l'àvia...), i em va encantar que em donessin l'oportunitat d'anar-hi. Així doncs vull que s'entengui que aquesta boda no és més que l'excusa per queixar-me de l'esglèsia que m'ha motivat a escriure aquesta entrada.

Però anant al tema en qüestió, el que em va sorprendre més negativament va ser el discurs del capellà. Era un home força jove, "enrollat" perquè seguia totes les conyes de la tuna que hi havia present, i amb sentit de l'humor... però el que qüestiono no és a aquell bon home individualment, sinó com un pot voler casar-se així. Em refereixo a que el mateix capellà va plantejar durant la ceremònia qüestions molt dures, com per exemple, com podem comprometre'ns avui a que d'aquí a 30 anys sentirem el mateix que ara?
I la veritat és que no m'esperava aquesta pregunta en una boda perquè justament està trencant la magia de no pensar que les coses aniran malament... però el més curiós va ser la resposta. I és que es veu que un "sí, vull" és el que Déu vol que diguem, i per tant ell ens recompensa amb la garantia de que d'aquí a 30 anys seguirem sentint el mateix. Em va sonar més a un encanteri de conte de fades que a la religió catòlica, però no en sóc cap experta.

D'altra banda, i seguint amb el tema de les sorpreses, quina dona vol casar-se per l'esglèsia? Literalment el capellà va dir que Déu va crear l'home a imatge seva, i que després li va fer una companya. Si representa que és el dia més important de la nostra vida, com ens deixem dir que som una simple distracció per l'home? Així doncs, si no serveixo a un home no estic fent el que Déu va pensar per mi quan em va crear? Mmm...

I ja a nivell molt, molt elemental, cauré en parlar de la hipocresia. Per què ens casem per l'esglèsia i ens comprometem a viure i a criar els nostres fills segons la voluntat i paraula de Déu... si a la sortida de l'esglèsia ja estem cantant "Alcohol, alcohol, alcohol... hemos venido a emborracharnos, el resultado nos da igual!"? A més que, clar, tot el desplegament de medis que suposa una boda (vestits, invitacions, flors, menjar, records...) és un despilfarre si hem de viure en la humiltat i compartir els nostres béns!
Però és clar... aquesta és la màxima contradicció de l'esglèsia, plenes d'or i adornaments... així que no sé què pretenc esperant que no es gastin milions en una visita papal. Que vagi en metro, com el poble al que adora!

Anar a Londres i no veure un musical

Anar a Londres i no veure un musical hauria de ser un delicte, similar a anar en cotxe sense el cinturó posat. Farà un parell de setmanes hi vaig anar per segon cop a la vida, i va ser el primer que em va agradar. Què poden trobar-li a una ciutat bruta i plena de gent amarga?


Per fortuna, aquest cop m'han portat a veure musicals. Tres, concretament, i em van deixar sense alè. Seria molt agosarat dir que he descobert què és el teatre, però realment es tracta d'una concepció completament diferent a la que tenim aquí. El primer que sorprèn és veure la quantitat d'obres (i especialment musicals) que hi ha en cartellera... i que només fa falta caminar tres passes per anar d'un teatre a un altre.
I sobre el muntatge... Simplement impressionant, des de tècniques tradicionals (però no per això poc espectaculars), fins a la utilització de noves tecnologies per projectar part de les escenografies enlloc de muntar-les físicament. I per si fos poc, compten (òbviament) amb una orquesta amagada sota l'escenari o darrere de l'escenografia.
Les obres que vaig anar a veure van ser The Phantom of the opera (necessitaré una entrada a part per expressar la impressió que em va causar), Love never dies (seqüela del Phantom) i Avenue Q, i totes tres van aconseguir posar-me la pell de gallina. Allà el teatre no és només teatre, és música, és tècnica, és una experiència visceral capaç de fer-te riure, plorar, emocionar-te, estremir-te... I on pots veure una làmpara enorme volant, un delirant parc d'atraccions, o una titella gegant fent tremolar un escenari.
D'altra banda també s'ha de dir que tot té la seva explicació, i si les obres són així d'impressionants és perquè bàsicament són el que aquí anomenaríem "comercials", i per tant compten amb un capital més ampli per crear espectacles que deixin sense alè que aquí. A més, estan (normalment) més temps a taquilla, i per tant la jugada d'inversió de capital és molt més segura. Si posem per cas The Phantom..., que fa 24 anys que està en cartell a Londres... quan deu fer que van assumir els gastos de producció? I qui no voldria haver invertit quatre duros fa un parell de dècades? És cert que no totes les obres acaben sent un clàssic imprescindible, però no és el mateix comptar amb un parell de mesos de marge per cobrir els gastos, que amb tota una temporada.

Per últim m'agradaria dir que el tema de l'idioma no és un problema i espero que no faci que ningú deixi d'anar a veure un musical allà. Lamentablement, jo encara estic intentant que l'anglès s'adapti a mi... però fins i tot per mi les històries es segueixen sense problemes, ja sigui perquè les imatges i la música ens transmeten què passa, o perquè per fortuna els actors vocalitzen molt (o són estrangers, com l'espanyola protagonista del Phantom...).

Així doncs, espero haver-vos convençut i que si aneu a la capital britànica us deixeu encantar per algun espectacle... I si voleu a algú que us acompanyi, jo estic desitjant tornar a Londres i descobrir algun altre tresor.