Coses que dic avui

Recull de pensaments per a persones que hagin vist Coses que dèiem avui.

Siusplau, si tens la més mínima, minúscula, intenció de veure l'obra no llegeixis aques text, conté una quantitat de spoilers indecent.

Coses que dèiem avui, de Neil LaBute.

Dirigida per Julio Manrique.

Representada a La Villarroel fins avui. Esperem que faci gira.

Les coses es poden dir de moltes maneres. Un noi ha demanat permís per tornar a estimar un cop, un sol cop, al noi de qui es va enamorar. Fuck and run. Una noia ha començat a morir-se. O potser no, veient com tolera les amenaces. Una dona ha matat al seu fill, abans que hagi existit. Moments abans ballava amb el seu vestit nou, com una nena, com la noia que acaba d'arribar a l'andana, que suposo que vol que la mirin i balla al sol de la guitarra del seu amic.

Ha sigut impressionant. L'obra, dic, no la noia de l'estació on espero un tren. M'agradaria saber més, que les tres històries "acabessin". Es pot considerar que l'obra s'ha acabat si segueix movent-se dins del meu cap? M'hauria agradat veure com s'ajuntaven els llavis de A i B, li ha entregat B les restes de la seva persona a A? S'ha confessat com l'arriba a estimar malgrat conèixer el seu caràcter i la seva indiferència?

I la Paula? Sempre he trobat preciós aquest nom. Tot indicava que es moria, excepte que es quedés a escoltar amb cara d'espant les amenaces sobre els seus fills. Quins fills, si li queden sis setmanes de vida?

Pujo i baixo d'un tubogan i m'inspiro en això per matar a algú.

Una dona busca la nostra complicitat mitjançant unes reflexions per aconseguir empatia i oferir l'anunciat final: operístic, apoteòsic, impactant, emotiu i... antipedagògic. El teatre ha de ser didàctic? De cop m'ha entrat molta curiositat per saber la resposta a aquesta pregunta. He descobert que hi ha molta gent, gent culta amb estudis i certes inclinacions artístiques no ha anat mai al teatre. Suposo que això dóna suport a la idea que sí, que ha de ser pedagògic. Molstrar una dona fugint i matant al seu fill no és donar un bon exemple, però és realment dramàtic. Què ha de prevaler en l'art?

Però a mi no em desagraden els personatges covards, o els qui fan coses covardes en la dicció. No poden ser una manera d'exemple per contraposició? Potser no i parlo per parlar (o escric per escriure). I és ètic mostrar com una persona ho sacrifica tot (feina, amics i parella) per una sola nit de felicitat? De records, de sexe, d'amor i odi i rancúnia, de violència (si més no de sentiments) i de plaer físic i psicològic...

Però no, ho sento, jo no puc subordinar el dramatisme, la potència, l'emoció, les reflexions que una obra com aquesta provoquen a la funció pedagògica del teatre, o de l'art en general. De fet, que una obra susciti aquestes paraules i pensaments no es pot considerar en sí mateix didàctic?

Bona, recomenable, emocionant, divertida i tràgica. I potser amb un toc mundà, absurd i visceral.