Anar a Londres i no veure un musical

Anar a Londres i no veure un musical hauria de ser un delicte, similar a anar en cotxe sense el cinturó posat. Farà un parell de setmanes hi vaig anar per segon cop a la vida, i va ser el primer que em va agradar. Què poden trobar-li a una ciutat bruta i plena de gent amarga?

Per fortuna, aquest cop m'han portat a veure musicals. Tres, concretament, i em van deixar sense alè. Seria molt agosarat dir que he descobert què és el teatre, però realment es tracta d'una concepció completament diferent a la que tenim aquí. El primer que sorprèn és veure la quantitat d'obres (i especialment musicals) que hi ha en cartellera... i que només fa falta caminar tres passes per anar d'un teatre a un altre.

I sobre el muntatge... Simplement impressionant, des de tècniques tradicionals (però no per això poc espectaculars), fins a la utilització de noves tecnologies per projectar part de les escenografies enlloc de muntar-les físicament. I per si fos poc, compten (òbviament) amb una orquesta amagada sota l'escenari o darrere de l'escenografia.

Les obres que vaig anar a veure van ser The Phantom of the opera (necessitaré una entrada a part per expressar la impressió que em va causar), Love never dies (seqüela del Phantom) i Avenue Q, i totes tres van aconseguir posar-me la pell de gallina. Allà el teatre no és només teatre, és música, és tècnica, és una experiència visceral capaç de fer-te riure, plorar, emocionar-te, estremir-te... I on pots veure una làmpara enorme volant, un delirant parc d'atraccions, o una titella gegant fent tremolar un escenari.

D'altra banda també s'ha de dir que tot té la seva explicació, i si les obres són així d'impressionants és perquè bàsicament són el que aquí anomenaríem "comercials", i per tant compten amb un capital més ampli per crear espectacles que deixin sense alè que aquí. A més, estan (normalment) més temps a taquilla, i per tant la jugada d'inversió de capital és molt més segura. Si posem per cas The Phantom..., que fa 24 anys que està en cartell a Londres... quan deu fer que van assumir els gastos de producció? I qui no voldria haver invertit quatre duros fa un parell de dècades? És cert que no totes les obres acaben sent un clàssic imprescindible, però no és el mateix comptar amb un parell de mesos de marge per cobrir els gastos, que amb tota una temporada.

Per últim m'agradaria dir que el tema de l'idioma no és un problema i espero que no faci que ningú deixi d'anar a veure un musical allà. Lamentablement, jo encara estic intentant que l'anglès s'adapti a mi... però fins i tot per mi les històries es segueixen sense problemes, ja sigui perquè les imatges i la música ens transmeten què passa, o perquè per fortuna els actors vocalitzen molt (o són estrangers, com l'espanyola protagonista del Phantom...).

Així doncs, espero haver-vos convençut i que si aneu a la capital britànica us deixeu encantar per algun espectacle... I si voleu a algú que us acompanyi, jo estic desitjant tornar a Londres i descobrir algun altre tresor.