Una impressionant teulada de zinc calenta

En primer lloc m’agradaria  disculpar-me per tot el temps que he trigat en escriure al bloc. Ja fa varies setmanes que tinc pendent d’escriure aquesta crítica però per motius personals no ho he fet abans. Ara sí: La Gata sobre la Teulada de Zinc Calenta.

La Gata sobre la teulada de zinc calenta és una obra de Tennessee Williams estrenada a Broadway l’any 1955 i portada al cine el 1958 amb Paul Newman i Elizabeth Taylor de protagonistes. Se n’han fet infinitat de representacions i adaptacions, i és tot un clàssic de la dramatúrgia nord-americana. No és d’estranyar, doncs, que el director del Teatre Lliure de Barcelona, l’Àlex Rigola, l’escollís com la perla que estrenaria el nou Teatre Lliure de Gràcia, tancat per reformes durant els últims anys. I, al meu parer, va ser una decisió molt encertada.

La veritat és que fa temps que tinc un carinyo especial envers aquesta obra, i vaig gaudir enormement l’estona que vaig passar a Gràcia veient l’adaptació de l’Àlex Rigola, que tot i que ja no està en cartellera, es podrà seguir en gira. Però anem per parts:

Per molt que sovint és l’últim punt que es comenta en una crítica teatral, aquest cop no puc deixar de donar-li tota la preferència a l’escenografia. I és que en Max Glaenzel, l’escenògraf de l’obra, ha fet una feina fantàstica i simplement impressionant, que suposa una gran empenta per al transcurs de l’obra. L’arbre sec sobre el llit, les borles de la plantació de cotó on té lloc l’acció, la il·luminació que ho fa brillar tot. I, per sobre de tot i de tothom, aquell cartell que ens pregunta  “Why is it so hard to talk?”, presidint l’obra.  Bravo per Glaenzel, i de nou, per l’elecció del Rigola.

L’obra tracta d’una gata (o d’una dona) que intenta mantenir-se sobre la seva teulada, malgrat que el sol l’ha escalfat massa i està a punt d’encendre’s en flames. Així doncs, la teulada li crema les potes, i la pobra gata (o dona) no pot fer més que anar fent salts, mirant d’esquivar les teules més ardents, sense parar mai de moure’s d’una a una altra. Aquesta és la Maggie, la gata, un personatge dur i difícil, però enorme en la seva força, que s’enfronta a un marit enfonsat i alcohòlic, a la mort imminent d’un familiar, i a una part de la família que vol deixar-la en la misèria. Aquesta és la protagonista, qui hauria de provocar més emocions al públic, i qui hauria de fer-nos posar els pèls de punta. I, malauradament, no ho fa. Si la versió de l’Àlex Rigola de La Gata sobre la Teulada de Zinc Calenta té un punt feble, no hi ha cap dubte que és aquest: la Maggie.

Per una combinació de casualitats que ara no em detindré a explicar, vaig tenir la immensa sort de veure l’Àlex Rigola treballant amb una part de l’obra de la Gata. I, en aquell moment, vaig entendre que mai havia apreciat suficientment les subtileses del text de Williams. Vaig veure la primera escena de l’obra repetida multitud de vegades, i interpretada per tot un seguit d’actrius diferents. Vaig poder veure com l’Àlex Rigola desafiava el text, i feia que totes les actrius ho fessin amb ell. La Gata sobre la teulada de zinc calenta és un text que emana mala llet per tot arreu, i que (just com passa a la pel·lícula de 1958) sembla demanar que tot siguin histèria i crits. I en canvi, el director d’aquesta adaptació volia que no n’hi hagués, volia que les actrius que en aquell moment repetien l’escena una vegada i una altra, trobessin tots els punts forts i febles, tots els detalls on fer girs emocionals i que el ritme variés a cada frase.

Quina gran decepció, quan vaig tornar a veure aquesta escena, aquest cop interpretada per l’autèntica Maggie! Plana, sense girs emocionals, sense cap sentiment que hi traspassés, pràcticament sobreactuada. Em sap greu per la Chantal Aimée, l’actriu que se’n fa càrrec, però potser jo duia unes expectatives massa altes.

I és que l’obra no sembla començar fins que la Maggie surt d’escena. Quina ironia, que la Gata prengui força quan aquesta desapareix de l’escenari! Però és llavors quan el Joan Carreres (en el paper de Brick, el marit alcohòlic i enfonsat) deixa explotar el seu talent i es llueix, d’una forma impressionant, de la mà d’un excel·lent Andreu Benito que fa vibrar el personatge de l’Avi com mai. Llavors, quan oblidem la relació esposa-marit, i ens endinsem en la relació pare-fill, és quan un comença a emocionar-se, i a posar-se neguitós per aquella tensió que es podria tallar.

El cert és que a partir d’aquest moment, les aparicions de la Maggie comencen a millorar, potser perquè es tracta d’escenes corals en què no porta ella el pes sobre l’espatlla, potser perquè ja hem deixat de prendre-la com a eix central i no podem treure l’ull del Brick i l’Avi. I, així, l’obra aconsegueix mantenir a l’espectador completament expectant fins a l’últim sospir del text.

Per tant, es tracta d’una fantàstica Teulada de Zinc Calenta, sublim en alguns punts, cruel, dura i completament sincera. Però, més que res, i com es pot comprovar durant l’obra, una teulada brillant.

Felicitats a l’equip del Lliure, per l’obra i per la nova sala.