Ficció en fascicles. Capítol 1

Aquest és el primer post que escric sobre una de les meves noves grans passions: les sèries. Aquest fenomen mundial que ha revolucionat la forma d’entendre la narrativa audiovisual i la manera d’entendre la ficció, el sistema que pràcticament ja ha igualat les pel·lícules, el mètode que regnava amb majoria absoluta fins ara.

En la última dècada ha canviat la forma d’entendre les sèries que havíem tingut fins llavors. Històries de ficció audiovisual emeses en capítols n’hi ha hagut des de la dècada de 1940, però la manera d’entendre aquestes emissions ha anat canviant al llarg del temps.

Lluny queden aquells capítols de Farmácia de guardia, o Los ladrones van a la oficina, que normalment ni sabíem quan els feien per la tele, només els trobàvem de cop i ens distrèiem mirant fragments d’aquelles històries. No ens quedàvem amb els detalls, ni tan sols ens fixàvem en com avançava la història profunda, simplement gaudíem de les trames individuals dels capítols. Ara en canvi, sembla que qualsevol detall té importància, i no ens mirem les sèries perquè són el que emeten per la televisió, sinó perquè ens interessen i les seguim, ja sigui per algun canal o per internet, episodi a episodi.

Personalment ho he d’admetre: les adoro. Suposo que és lògic, i que a qualsevol persona amant de la ficció en la majoria de les seves facetes, ha d’entusiasmar-se amb la possibilitat d’una distracció audiovisual detallada i expandida fins a, de vegades, sis o set (o més) temporades, de fins a vint-i-pocs capítols. Quanta riquesa de la història de ficció ens perdríem si en féssim una pel·lícula de dues hores i mitja?

És probable que en el futur escrigui posts exclusius per a alguna sèrie, de moment faré un back up general per exposar algunes de les sèries que segueixo o he seguit.

 Heroes: un clàssic, que va sorgir en el boom d’on va sortir Lost, però que no ha gaudit de tan bona fama internacional. De fet, hi ha molta gent que la critica durament. Un grapat de gent normal d’arreu del món descobreix que té habilitats extraordinàries, i la sèrie ens explica com evolucionen aquestes persones, durant cinc volums distribuïts en quatre temporades. És cert que el primer volum té un nivell de qualitat més alt que els altres, però personalment opino que els qui van abandonar la història després de la segona temporada, es van perdre observar com remunta posteriorment. Es podria dir que està acabada (els rumors asseguren que no se’n faran més volums), però el final és suficientment obert com per si algú algun dia vol tornar a somiar en Heroes.

 Supernatural: seguint amb el gènere de ciència ficció, una bona dosis d’acció i de fantasia sobrenatural. Pels que ens agrada fer un tastet de cada cosa, una sèrie ideal: fantasmes, monstres, vampirs, homes llop, dimonis, àngels, i tota una gran varietat d’éssers de tots els colors i gustos. Un dels grans avantatges de la sèrie és el sentit de l’humor dels guionistes... Un dels seus punts febles és la imposició de la religió cristiana per sobre d’altres religions. Especialment a partir de la quarta temporada que, per cert, és juntament amb la cinquena, la millor de la saga.

 Misfits: la ovella negra de la família de la ciència ficció. Allò que a Herois se’ns presentava com a evolució genètica, aquí és resultat d’una misteriosa tempesta: persones a l’atzar reben de cop unes habilitats que els comportaran problemes i alegries. El canvi? Que aquí els protagonistes són uns joves problemàtics que han estat condemnats a realitzar serveis socials en un centre comunitari. Gent que de normal es ficaria en problemes, i que amb aquests “poders” no fan més que fer-los més grans. Divertida, original i, sobretot, breu: la primera temporada només té sis capítols i la segona vuit. 

 

Sherlock: un clàssic modernitzat, un detectiu històric que es mou amb GPS i prefereix enviar SMS que trucar. Lamentablement, la primera temporada només té 3 capítols (i un capítol pilot que no va ser emès aquí), això sí: de hora i mitja cada un. Dinàmics, seductors i intrigants, de la mà d’un personatge extraordinàriament intel·ligent, que (per als que mireu les sèries en anglès) parla molt de pressa. Només puc dir que tinc ganes de saber com evolucionarà l’estranya parella formada pel detectiu Holmes i el doctor Watson. 

Persons Unknown: una sèrie poc coneguda, i un cas estrany. Al principi, sembla que ens trobem en una variant de Lost: set persones completament desconegudes apareixen de sobte en un poble congelat als anys 50 sense saber com han arribat allà o perquè hi són. El principal problema de la sèrie és la manca d’un parell d’actors protagonistes amb carisma, capaços de transmetre i enganxar a l’espectador. No tothom pot tenir un Matthew Fox (Jack Shephard) o un Milo Ventimiglia (Peter Petrelli), suposo. La qüestió és que l’espectador es va allunyant dels personatges a mida que la història es torna cada vegada més estranya, i tot i així, enganxa. Incògnites i preguntes sense resposta? Moltes, s’haurà de veure com avança la propera temporada.

Fins aquí el tastet d’avui. Properament publicaré el segon capítol amb més ressenyes curtes, i és probable que alguna de les sèries (ja comentades avui o de les properes) acabi comptant amb un post individual.