Mansfield Park... la novel·la prescindible

M'agrada la literatura clàssica, i fins ara considerava que especialment m'agrada l'estil de la Jane Austen, autora de llibres brillants com Orgull i Prejudici, Sentit i Sensibilitat o Persuassió. Però Mansfield Park és, de tots els seus llibres, el més decebedor (exceptuant l'Abadia de Northanger, que no l'he llegit).

Trobo completament injust que es parli d'ell com el llibre en que els protagonistes interpreten una obra de teatre (aquestes eren les referències que jo en tenia). Després de llegir-me el llibre em sembla molt evident que la seva autora mai va participar ni viure en directe la creació d'un espectacle teatral com el del llibre, entre joves amics i pretendents. Sinó, sens dubte l'Austen no hauria deixat d'aprofitar les increïbles emocions, sensibilitats i fantasies que neixen d'un joc com pot ser el de la interpretació, on un s'obre de sentiments per ensenyar els que el paper li demana, i pot acabar rebent-ne d'estranys que no havia previst. És completament injust pels amants del teatre que se'ns vengui únicament com a font de problemes morals i monetaris, i que es parli d'un llibre on es fa una obra... quan en realitat quan tot just comencen a assajar-la es cancel·la. Si el llibre té 600 pàgines, l'obra en dura 60.

Així que res d'una història sobre teatre. I tampoc es pot dir que sigui la història de la Fanny Price, que se'ns ven com a protagonista. Perquè sí, és cert, assistim a la seva evolució, i l'acompanyem al seu viatge a Portsmouth... Però no se'ns culmina amb l'explicació de la seva felicitat. L'Austen té molta tendència a explicar en poques pàgines els propers 20 anys dels seus personatges, i en els altres llibres sempre m'ha semblat una costum entrenyable perquè així coneixes més del que poden avarcar un parell de centenars de pàgines. Però aquest cop, trobo que és massa. Ja no és que, un cop resolt el tema principal, ens expliqui com van acabar els altres. És que la trama principal del llibre se'ns explica d'una forma precipitada, sense cap tipus de detall ni un mínim respecte per a qui s'ha llegit 550 pàgines de pensaments de la Fanny Price! "Bé, i al final agafen i es casen". Sento la ironia, però és que realment em vaig enfadar molt.

Així que ni parlem de teatre ni de la història de la Fanny Price. Parlem de com una família, els Bertram, es trenca a causa de dos germans que arriben a Mansfield i que actuen d'una forma completament impròpia.

Coses que dic avui

Recull de pensaments per a persones que hagin vist Coses que dèiem avui.

Siusplau, si tens la més mínima, minúscula, intenció de veure l'obra no llegeixis aques text, conté una quantitat de spoilers indecent.

Coses que dèiem avui, de Neil LaBute.

Dirigida per Julio Manrique.

Representada a La Villarroel fins avui. Esperem que faci gira.

Les coses es poden dir de moltes maneres. Un noi ha demanat permís per tornar a estimar un cop, un sol cop, al noi de qui es va enamorar. Fuck and run. Una noia ha començat a morir-se. O potser no, veient com tolera les amenaces. Una dona ha matat al seu fill, abans que hagi existit. Moments abans ballava amb el seu vestit nou, com una nena, com la noia que acaba d'arribar a l'andana, que suposo que vol que la mirin i balla al sol de la guitarra del seu amic.

Ha sigut impressionant. L'obra, dic, no la noia de l'estació on espero un tren. M'agradaria saber més, que les tres històries "acabessin". Es pot considerar que l'obra s'ha acabat si segueix movent-se dins del meu cap? M'hauria agradat veure com s'ajuntaven els llavis de A i B, li ha entregat B les restes de la seva persona a A? S'ha confessat com l'arriba a estimar malgrat conèixer el seu caràcter i la seva indiferència?

I la Paula? Sempre he trobat preciós aquest nom. Tot indicava que es moria, excepte que es quedés a escoltar amb cara d'espant les amenaces sobre els seus fills. Quins fills, si li queden sis setmanes de vida?

Pujo i baixo d'un tubogan i m'inspiro en això per matar a algú.

Una dona busca la nostra complicitat mitjançant unes reflexions per aconseguir empatia i oferir l'anunciat final: operístic, apoteòsic, impactant, emotiu i... antipedagògic. El teatre ha de ser didàctic? De cop m'ha entrat molta curiositat per saber la resposta a aquesta pregunta. He descobert que hi ha molta gent, gent culta amb estudis i certes inclinacions artístiques no ha anat mai al teatre. Suposo que això dóna suport a la idea que sí, que ha de ser pedagògic. Molstrar una dona fugint i matant al seu fill no és donar un bon exemple, però és realment dramàtic. Què ha de prevaler en l'art?

Però a mi no em desagraden els personatges covards, o els qui fan coses covardes en la dicció. No poden ser una manera d'exemple per contraposició? Potser no i parlo per parlar (o escric per escriure). I és ètic mostrar com una persona ho sacrifica tot (feina, amics i parella) per una sola nit de felicitat? De records, de sexe, d'amor i odi i rancúnia, de violència (si més no de sentiments) i de plaer físic i psicològic...

Però no, ho sento, jo no puc subordinar el dramatisme, la potència, l'emoció, les reflexions que una obra com aquesta provoquen a la funció pedagògica del teatre, o de l'art en general. De fet, que una obra susciti aquestes paraules i pensaments no es pot considerar en sí mateix didàctic?

Bona, recomenable, emocionant, divertida i tràgica. I potser amb un toc mundà, absurd i visceral.

Ficció en fascicles. Capítol 2

Com diuen els castellans, "lo prometido es deuda", així que segueixo amb el resum d'algunes de les sèries que segueixo o he seguit. 

V: Una sèrie per a pacients. Es tracta d'un remake d'una sèrie de l'any 1984 en què els extraterrestres arriben a la terra en una flota de naus que es mantenen sobrevolant les principals ciutats del planeta, amb les mans plens de regals i l'eslògan "Som gent de pau, sempre" clavat a cada conversa que tenen amb un humà. La nova versió, del 2009, ha estat bastant criticada però la veritat és que no puc parlar en comparació amb l'anterior. L'únic que puc dir és que la sèrie és lenta, la trama avança però sembla que li costi, i té aspectes molt previsibles. A partir del capítol 10 comença a ser bastant interessant, i la segona temporada pinta realment bé.

The walking dead: Després del boom vampíric en llibres, pel·lícules i sèries que s'ha donat en els últims anys, les sèries han passat a tocar un dels altres grans temes de la ciència ficció: els no morts, morts en vida, o zombies. Aquest és el cas de The walking dead, una sèrie basada en una saga de còmics, que emeten per un canal de televisió espanyol, i que per algun misteri s'ha fet realment popular. Explica la història d'un agent de polícia, el Rick Grimes, que resulta ferit de bala i entra en estat de coma. Quan es desperta, ho fa en un hospital abandonat, en una ciutat abandonada, i en un món exterminat per la presència de zombies. La primera temporada és breu (6 capítols), però personalment vaig trobar que l'emoció disminuïa a mida que avançaven els capítols. El resultat no és gaire original, si heu vist alguna pel·lícula o llegit alguna història de zombies, no espereu que aquesta us sorprengui.

True Blood: Es tracta d'una interpretació dels llibres de vampirs de la saga Sookie Stackhouse, de l'escriptora Charlaine Harris, que especula sobre què passaria si un bon dia una multinacional japonesa treiés al mercat sang sintètica embotellada i se'ns descobrís l'existència de vampirs al món. L'acció té lloc a un petit poble inventat, Bon Temps, a l'estat de Louisiana, i pren com a protagonista a una cambrera telèpata. De nou, ens trobem davant de vampirs, homes llop, metamorfs (o "canviants"), bruixes, telèpates i fades, al llarg de, de moment, tres temporades que narren fins al segon llibre de la saga. El final de la tercera temporada, però, trenca completament amb l'argument dels llibres, que en cap moment segueix al peu de la lletra, però que fins llavors havia respectat mínimament. Distreta, però sense ser la sèrie de l'any, i ni del mes.

Bones: Una sèrie policíaca i científica, inspirada en la vida real d'una antropòloga forense. Explica la història de la doctora Temperance Brennan, antropòloga forense, de l'agent del FBI Seeley Booth, i de com formen equip per resoldre casos d'homicidi amb l'ajuda de tot un equip de científics de l'institut Jeffersonian. Una sèrie de l'estil CSI, o tantes altres, que juga amb l'humor i amb una grandíssima tensió sexual entre els dos protagonistes. És realment llarga (ara per ara emeten la sisena temporada, de vint-i-pico capítols pràcticament totes), i és un d'aquells casos en què personalment crec que la recerca de diners porta a allargar massa una sèrie. El final de la cinquena temporada trenca amb tot el que havia passat anteriorment, i la sisena està sent bastant fluixa.

Twin Peaks: sèrie de culte, pionera i base de moltes altres sèries actuals. La història, creada per David Lynch i Mark Frost, narra la investigació d'un agent del FBI sobre la mort de la Laura Palmer, una noia del petit poble de Twin Peaks. Alhora que segueix els avenços de l'agent Cooper, l'espectador descobreix tota la vida al poble, ple de personatges estranys i on sembla que només hi ha tres tipus de persones: els que ja d'entrada estan bojos o s'hi tornen durant la sèrie, els que investiguen pel seu compte l'assessinat, i els que són més del que sembla. Es tracta d'una sèrie del 1990, bastant lenta, que va agafant fluïdesa al llarg dels capítols de la primera temporada, que té un capítol final realment interessant i fantàstic. De fet, només pretenia recomenar-la pels que tinguéssin curiositat "històrica", fins que vaig arribar al penúltim capítol de la primera temporada. La sèrie té dues temporades (una de 8 capítols, i l'altre de 22), però sembla a ser que la segona va perdre molta audiència i els seus propis creadors se'n van allunyar, fent que la qualitat dels capítols descendís.

Bé, fins aquí el back up d'avui. Ja porto 10 sèries comentades, així que se'm comencen a exhaurir les existències, però qui sap? Potser algun dia hi haurà Capítol 3. De moment, que en gaudiu!

Ficció en fascicles. Capítol 1

Aquest és el primer post que escric sobre una de les meves noves grans passions: les sèries. Aquest fenomen mundial que ha revolucionat la forma d’entendre la narrativa audiovisual i la manera d’entendre la ficció, el sistema que pràcticament ja ha igualat les pel·lícules, el mètode que regnava amb majoria absoluta fins ara.

En la última dècada ha canviat la forma d’entendre les sèries que havíem tingut fins llavors. Històries de ficció audiovisual emeses en capítols n’hi ha hagut des de la dècada de 1940, però la manera d’entendre aquestes emissions ha anat canviant al llarg del temps.

Lluny queden aquells capítols de Farmácia de guardia, o Los ladrones van a la oficina, que normalment ni sabíem quan els feien per la tele, només els trobàvem de cop i ens distrèiem mirant fragments d’aquelles històries. No ens quedàvem amb els detalls, ni tan sols ens fixàvem en com avançava la història profunda, simplement gaudíem de les trames individuals dels capítols. Ara en canvi, sembla que qualsevol detall té importància, i no ens mirem les sèries perquè són el que emeten per la televisió, sinó perquè ens interessen i les seguim, ja sigui per algun canal o per internet, episodi a episodi.

Personalment ho he d’admetre: les adoro. Suposo que és lògic, i que a qualsevol persona amant de la ficció en la majoria de les seves facetes, ha d’entusiasmar-se amb la possibilitat d’una distracció audiovisual detallada i expandida fins a, de vegades, sis o set (o més) temporades, de fins a vint-i-pocs capítols. Quanta riquesa de la història de ficció ens perdríem si en féssim una pel·lícula de dues hores i mitja?

És probable que en el futur escrigui posts exclusius per a alguna sèrie, de moment faré un back up general per exposar algunes de les sèries que segueixo o he seguit.

 Heroes: un clàssic, que va sorgir en el boom d’on va sortir Lost, però que no ha gaudit de tan bona fama internacional. De fet, hi ha molta gent que la critica durament. Un grapat de gent normal d’arreu del món descobreix que té habilitats extraordinàries, i la sèrie ens explica com evolucionen aquestes persones, durant cinc volums distribuïts en quatre temporades. És cert que el primer volum té un nivell de qualitat més alt que els altres, però personalment opino que els qui van abandonar la història després de la segona temporada, es van perdre observar com remunta posteriorment. Es podria dir que està acabada (els rumors asseguren que no se’n faran més volums), però el final és suficientment obert com per si algú algun dia vol tornar a somiar en Heroes.

 Supernatural: seguint amb el gènere de ciència ficció, una bona dosis d’acció i de fantasia sobrenatural. Pels que ens agrada fer un tastet de cada cosa, una sèrie ideal: fantasmes, monstres, vampirs, homes llop, dimonis, àngels, i tota una gran varietat d’éssers de tots els colors i gustos. Un dels grans avantatges de la sèrie és el sentit de l’humor dels guionistes... Un dels seus punts febles és la imposició de la religió cristiana per sobre d’altres religions. Especialment a partir de la quarta temporada que, per cert, és juntament amb la cinquena, la millor de la saga.

 Misfits: la ovella negra de la família de la ciència ficció. Allò que a Herois se’ns presentava com a evolució genètica, aquí és resultat d’una misteriosa tempesta: persones a l’atzar reben de cop unes habilitats que els comportaran problemes i alegries. El canvi? Que aquí els protagonistes són uns joves problemàtics que han estat condemnats a realitzar serveis socials en un centre comunitari. Gent que de normal es ficaria en problemes, i que amb aquests “poders” no fan més que fer-los més grans. Divertida, original i, sobretot, breu: la primera temporada només té sis capítols i la segona vuit. 

 

Sherlock: un clàssic modernitzat, un detectiu històric que es mou amb GPS i prefereix enviar SMS que trucar. Lamentablement, la primera temporada només té 3 capítols (i un capítol pilot que no va ser emès aquí), això sí: de hora i mitja cada un. Dinàmics, seductors i intrigants, de la mà d’un personatge extraordinàriament intel·ligent, que (per als que mireu les sèries en anglès) parla molt de pressa. Només puc dir que tinc ganes de saber com evolucionarà l’estranya parella formada pel detectiu Holmes i el doctor Watson. 

Persons Unknown: una sèrie poc coneguda, i un cas estrany. Al principi, sembla que ens trobem en una variant de Lost: set persones completament desconegudes apareixen de sobte en un poble congelat als anys 50 sense saber com han arribat allà o perquè hi són. El principal problema de la sèrie és la manca d’un parell d’actors protagonistes amb carisma, capaços de transmetre i enganxar a l’espectador. No tothom pot tenir un Matthew Fox (Jack Shephard) o un Milo Ventimiglia (Peter Petrelli), suposo. La qüestió és que l’espectador es va allunyant dels personatges a mida que la història es torna cada vegada més estranya, i tot i així, enganxa. Incògnites i preguntes sense resposta? Moltes, s’haurà de veure com avança la propera temporada.

Fins aquí el tastet d’avui. Properament publicaré el segon capítol amb més ressenyes curtes, i és probable que alguna de les sèries (ja comentades avui o de les properes) acabi comptant amb un post individual. 

Una impressionant teulada de zinc calenta

En primer lloc m’agradaria  disculpar-me per tot el temps que he trigat en escriure al bloc. Ja fa varies setmanes que tinc pendent d’escriure aquesta crítica però per motius personals no ho he fet abans. Ara sí: La Gata sobre la Teulada de Zinc Calenta.

La Gata sobre la teulada de zinc calenta és una obra de Tennessee Williams estrenada a Broadway l’any 1955 i portada al cine el 1958 amb Paul Newman i Elizabeth Taylor de protagonistes. Se n’han fet infinitat de representacions i adaptacions, i és tot un clàssic de la dramatúrgia nord-americana. No és d’estranyar, doncs, que el director del Teatre Lliure de Barcelona, l’Àlex Rigola, l’escollís com la perla que estrenaria el nou Teatre Lliure de Gràcia, tancat per reformes durant els últims anys. I, al meu parer, va ser una decisió molt encertada.

La veritat és que fa temps que tinc un carinyo especial envers aquesta obra, i vaig gaudir enormement l’estona que vaig passar a Gràcia veient l’adaptació de l’Àlex Rigola, que tot i que ja no està en cartellera, es podrà seguir en gira. Però anem per parts:

Per molt que sovint és l’últim punt que es comenta en una crítica teatral, aquest cop no puc deixar de donar-li tota la preferència a l’escenografia. I és que en Max Glaenzel, l’escenògraf de l’obra, ha fet una feina fantàstica i simplement impressionant, que suposa una gran empenta per al transcurs de l’obra. L’arbre sec sobre el llit, les borles de la plantació de cotó on té lloc l’acció, la il·luminació que ho fa brillar tot. I, per sobre de tot i de tothom, aquell cartell que ens pregunta  “Why is it so hard to talk?”, presidint l’obra.  Bravo per Glaenzel, i de nou, per l’elecció del Rigola.

L’obra tracta d’una gata (o d’una dona) que intenta mantenir-se sobre la seva teulada, malgrat que el sol l’ha escalfat massa i està a punt d’encendre’s en flames. Així doncs, la teulada li crema les potes, i la pobra gata (o dona) no pot fer més que anar fent salts, mirant d’esquivar les teules més ardents, sense parar mai de moure’s d’una a una altra. Aquesta és la Maggie, la gata, un personatge dur i difícil, però enorme en la seva força, que s’enfronta a un marit enfonsat i alcohòlic, a la mort imminent d’un familiar, i a una part de la família que vol deixar-la en la misèria. Aquesta és la protagonista, qui hauria de provocar més emocions al públic, i qui hauria de fer-nos posar els pèls de punta. I, malauradament, no ho fa. Si la versió de l’Àlex Rigola de La Gata sobre la Teulada de Zinc Calenta té un punt feble, no hi ha cap dubte que és aquest: la Maggie.

Per una combinació de casualitats que ara no em detindré a explicar, vaig tenir la immensa sort de veure l’Àlex Rigola treballant amb una part de l’obra de la Gata. I, en aquell moment, vaig entendre que mai havia apreciat suficientment les subtileses del text de Williams. Vaig veure la primera escena de l’obra repetida multitud de vegades, i interpretada per tot un seguit d’actrius diferents. Vaig poder veure com l’Àlex Rigola desafiava el text, i feia que totes les actrius ho fessin amb ell. La Gata sobre la teulada de zinc calenta és un text que emana mala llet per tot arreu, i que (just com passa a la pel·lícula de 1958) sembla demanar que tot siguin histèria i crits. I en canvi, el director d’aquesta adaptació volia que no n’hi hagués, volia que les actrius que en aquell moment repetien l’escena una vegada i una altra, trobessin tots els punts forts i febles, tots els detalls on fer girs emocionals i que el ritme variés a cada frase.

Quina gran decepció, quan vaig tornar a veure aquesta escena, aquest cop interpretada per l’autèntica Maggie! Plana, sense girs emocionals, sense cap sentiment que hi traspassés, pràcticament sobreactuada. Em sap greu per la Chantal Aimée, l’actriu que se’n fa càrrec, però potser jo duia unes expectatives massa altes.

I és que l’obra no sembla començar fins que la Maggie surt d’escena. Quina ironia, que la Gata prengui força quan aquesta desapareix de l’escenari! Però és llavors quan el Joan Carreres (en el paper de Brick, el marit alcohòlic i enfonsat) deixa explotar el seu talent i es llueix, d’una forma impressionant, de la mà d’un excel·lent Andreu Benito que fa vibrar el personatge de l’Avi com mai. Llavors, quan oblidem la relació esposa-marit, i ens endinsem en la relació pare-fill, és quan un comença a emocionar-se, i a posar-se neguitós per aquella tensió que es podria tallar.

El cert és que a partir d’aquest moment, les aparicions de la Maggie comencen a millorar, potser perquè es tracta d’escenes corals en què no porta ella el pes sobre l’espatlla, potser perquè ja hem deixat de prendre-la com a eix central i no podem treure l’ull del Brick i l’Avi. I, així, l’obra aconsegueix mantenir a l’espectador completament expectant fins a l’últim sospir del text.

Per tant, es tracta d’una fantàstica Teulada de Zinc Calenta, sublim en alguns punts, cruel, dura i completament sincera. Però, més que res, i com es pot comprovar durant l’obra, una teulada brillant.

Felicitats a l’equip del Lliure, per l’obra i per la nova sala.

El clàssic dels clàssics

Avui m'agradaria parlar d'una altra obra mestra, un clàssic entre clàssics (que no se m'enfadi Shakespeare, ja li tocarà algun dia a ell), de la mà de l'escriptora anglesa Jane Austen. Es tracta d'una novel·lista que va viure al segle XIX i que es caracteritza per ser especialment crítica i irònica amb la seva societat, sobretot en referència al paper de la dona en aquella època. Malgrat que moltes de les seves obres bé podrien merèixer una entrada a un blog tant pobre com aquest, seguiré insistint amb una altra obra que ha traspassat el paper i ha arribat a altres mitjans.

En aquest cas, em refereixo a l'obra més popular de l'escriptora, Orgull i Prejudici, una història que, si bé és indiscutiblement d'amor, és molt més que això. Es tracta d'un reflex de tota una societat, d'una obra coral i familiar on el lector es veu immers en un món on les diferències de classe, gènere i educació són extremes. A més a més, l'estil de l'autora manté en vil al lector per saber com es podrà resoldre una situació que, arribats a un punt, sembla insostenible per la majoria dels personatges principals.

La història tracta, principalment, de la srta. Elizabeth Bennet i del sr. Fitzwilliam Darcy, dos personatges dibuixats amb detall. El primer, l'estimada Lizzy, és la segona germana de la família Bennet, i s'ha parlat en extrem d'ella: pel seu enginy i la seva energia, que la fan creïble i actual encara en la nostra època. De qui més m'agradaria parlar, però, és d'ell: del sr. Darcy, el personatge que encara ara sembla donar-nos tota una lliçó que molts no hem après. Orgull i Prejudici dóna un clar exemple de com ens equivoquem les persones, i de com hauríem d'intentar ser tots: prou madurs i reflexius per, en cas que rebem una forta crítica sobre la nostra persona, ser capaços de menjar-nos l'orgull i qüestionar-nos per què transmetem aquesta imatge sobre nosaltres mateixos. Només així podríem, com fa el sr. Darcy, millorar i fer-nos mereixedors del respecte dels altres. I al fer-ho, podem fer que els altres prenguin consciència dels seus propis errors.

En la meva humil opinió, es tracta d'una obra completament vigent, que ens parla de com jutgem a les persones i les critiquem sense ser plenament conscients de què pot provocar el que diem o pensem. Segueix passant actualment, i probablement amb l'excés d'informació que tenim avui en dia passi més que mai: tots parlem sobre tot i sobre tothom, opinem al respecte i no ens adonem que no en tenim cap coneixement real.

Tornant a la transmedialitat de l'obra, s'han fet dues pel·lícules d'Orgull i Prejudici (a més a més de les sèries, mini-sèries i de versions menys fidels a l'original com El diari de Bridget Jones) . La primera és de l'any 1940 i la segona, de la qual parlaré a continuació, de 1995. Aquesta pel·lícula, protagonitzada per Keira Knightley i Matthew Macfadyen, crec que és una gran obra a tenir en compte quan parlem d'aquesta història. Com a pràcticament tots els casos en que un llibre és convertit en un guió d'un film, hi ha una gran part d'informació que es perd pel camí. En aquest cas, ens perdem molts detalls sobre la vida de la Jane i la Lizzy a Netherfield's Park, sobre l'inestimable senyor Wickham i, potser el que més greu em sap, sobre els srs. Gardiner, tiets de la Lizzy i personatges clau en el llibre. El que ja no passa tant sovint, en canvi, és que la pel·lícula agafi l'essència del llibre i s'atraveixi a innovar amb certs personatges, convertint-los encara en més rodons del que ja eren en un bon principi, i explotant-los al màxim. És el cas del Sr. Bennet, un dels meus personatges preferits de l'obra, que en la pel·lícula se li dóna més corda i llença encara més comentaris mordaços que en el llibre, sense perdre gens la seva línia.

També m'agradaria fer un últim apunt sobre la pel·lícula, i és que a Estats Units es va estrenar als cinemes amb un final alternatiu que considero simplement preciós. Sí, és cert, no té res a veure amb el final del llibre, on se'ns nega una escena romàntica amb l'esperat "petó del final feliç"... Però ja que en el film no poden afegir unes pàgines d'un cert "epíleg" on se'ns explicarà la vida futura dels personatges, era necessari un final, que aquí se'ns va negar. Així doncs, si heu de veure la pel·lícula, us proposaria que immediatament després de veure-la busqueu el final alternatiu en anglès, que us deixarà un somriure embadalit a la cara.

Ja per últim, i per completar la interdisciplinarietat d'Orgull i Prejudici, m'agradaria parlar de la banda sonora de la pel·lícula, que simplement em sembla fantàstica i un regal per a l'oïda. No sóc una entesa en música, així que no puc analitzar les partitures, els compassos o les melodies... l'únic que puc fer és recomenar-vos que l'escolteu, especialment en moments en què busqueu la inspiració.

La persona, ja sigui home o dona, que no troba cap plaer en una bona novel·la, ha de ser intolerablement estúpida. - Jane Austen.