Una impressionant teulada de zinc calenta

En primer lloc m’agradaria  disculpar-me per tot el temps que he trigat en escriure al bloc. Ja fa varies setmanes que tinc pendent d’escriure aquesta crítica però per motius personals no ho he fet abans. Ara sí: La Gata sobre la Teulada de Zinc Calenta.

La Gata sobre la teulada de zinc calenta és una obra de Tennessee Williams estrenada a Broadway l’any 1955 i portada al cine el 1958 amb Paul Newman i Elizabeth Taylor de protagonistes. Se n’han fet infinitat de representacions i adaptacions, i és tot un clàssic de la dramatúrgia nord-americana. No és d’estranyar, doncs, que el director del Teatre Lliure de Barcelona, l’Àlex Rigola, l’escollís com la perla que estrenaria el nou Teatre Lliure de Gràcia, tancat per reformes durant els últims anys. I, al meu parer, va ser una decisió molt encertada.

La veritat és que fa temps que tinc un carinyo especial envers aquesta obra, i vaig gaudir enormement l’estona que vaig passar a Gràcia veient l’adaptació de l’Àlex Rigola, que tot i que ja no està en cartellera, es podrà seguir en gira. Però anem per parts:

Per molt que sovint és l’últim punt que es comenta en una crítica teatral, aquest cop no puc deixar de donar-li tota la preferència a l’escenografia. I és que en Max Glaenzel, l’escenògraf de l’obra, ha fet una feina fantàstica i simplement impressionant, que suposa una gran empenta per al transcurs de l’obra. L’arbre sec sobre el llit, les borles de la plantació de cotó on té lloc l’acció, la il·luminació que ho fa brillar tot. I, per sobre de tot i de tothom, aquell cartell que ens pregunta  “Why is it so hard to talk?”, presidint l’obra.  Bravo per Glaenzel, i de nou, per l’elecció del Rigola.

L’obra tracta d’una gata (o d’una dona) que intenta mantenir-se sobre la seva teulada, malgrat que el sol l’ha escalfat massa i està a punt d’encendre’s en flames. Així doncs, la teulada li crema les potes, i la pobra gata (o dona) no pot fer més que anar fent salts, mirant d’esquivar les teules més ardents, sense parar mai de moure’s d’una a una altra. Aquesta és la Maggie, la gata, un personatge dur i difícil, però enorme en la seva força, que s’enfronta a un marit enfonsat i alcohòlic, a la mort imminent d’un familiar, i a una part de la família que vol deixar-la en la misèria. Aquesta és la protagonista, qui hauria de provocar més emocions al públic, i qui hauria de fer-nos posar els pèls de punta. I, malauradament, no ho fa. Si la versió de l’Àlex Rigola de La Gata sobre la Teulada de Zinc Calenta té un punt feble, no hi ha cap dubte que és aquest: la Maggie.

Per una combinació de casualitats que ara no em detindré a explicar, vaig tenir la immensa sort de veure l’Àlex Rigola treballant amb una part de l’obra de la Gata. I, en aquell moment, vaig entendre que mai havia apreciat suficientment les subtileses del text de Williams. Vaig veure la primera escena de l’obra repetida multitud de vegades, i interpretada per tot un seguit d’actrius diferents. Vaig poder veure com l’Àlex Rigola desafiava el text, i feia que totes les actrius ho fessin amb ell. La Gata sobre la teulada de zinc calenta és un text que emana mala llet per tot arreu, i que (just com passa a la pel·lícula de 1958) sembla demanar que tot siguin histèria i crits. I en canvi, el director d’aquesta adaptació volia que no n’hi hagués, volia que les actrius que en aquell moment repetien l’escena una vegada i una altra, trobessin tots els punts forts i febles, tots els detalls on fer girs emocionals i que el ritme variés a cada frase.

Quina gran decepció, quan vaig tornar a veure aquesta escena, aquest cop interpretada per l’autèntica Maggie! Plana, sense girs emocionals, sense cap sentiment que hi traspassés, pràcticament sobreactuada. Em sap greu per la Chantal Aimée, l’actriu que se’n fa càrrec, però potser jo duia unes expectatives massa altes.

I és que l’obra no sembla començar fins que la Maggie surt d’escena. Quina ironia, que la Gata prengui força quan aquesta desapareix de l’escenari! Però és llavors quan el Joan Carreres (en el paper de Brick, el marit alcohòlic i enfonsat) deixa explotar el seu talent i es llueix, d’una forma impressionant, de la mà d’un excel·lent Andreu Benito que fa vibrar el personatge de l’Avi com mai. Llavors, quan oblidem la relació esposa-marit, i ens endinsem en la relació pare-fill, és quan un comença a emocionar-se, i a posar-se neguitós per aquella tensió que es podria tallar.

El cert és que a partir d’aquest moment, les aparicions de la Maggie comencen a millorar, potser perquè es tracta d’escenes corals en què no porta ella el pes sobre l’espatlla, potser perquè ja hem deixat de prendre-la com a eix central i no podem treure l’ull del Brick i l’Avi. I, així, l’obra aconsegueix mantenir a l’espectador completament expectant fins a l’últim sospir del text.

Per tant, es tracta d’una fantàstica Teulada de Zinc Calenta, sublim en alguns punts, cruel, dura i completament sincera. Però, més que res, i com es pot comprovar durant l’obra, una teulada brillant.

Felicitats a l’equip del Lliure, per l’obra i per la nova sala.

El clàssic dels clàssics

Avui m'agradaria parlar d'una altra obra mestra, un clàssic entre clàssics (que no se m'enfadi Shakespeare, ja li tocarà algun dia a ell), de la mà de l'escriptora anglesa Jane Austen. Es tracta d'una novel·lista que va viure al segle XIX i que es caracteritza per ser especialment crítica i irònica amb la seva societat, sobretot en referència al paper de la dona en aquella època. Malgrat que moltes de les seves obres bé podrien merèixer una entrada a un blog tant pobre com aquest, seguiré insistint amb una altra obra que ha traspassat el paper i ha arribat a altres mitjans.

En aquest cas, em refereixo a l'obra més popular de l'escriptora, Orgull i Prejudici, una història que, si bé és indiscutiblement d'amor, és molt més que això. Es tracta d'un reflex de tota una societat, d'una obra coral i familiar on el lector es veu immers en un món on les diferències de classe, gènere i educació són extremes. A més a més, l'estil de l'autora manté en vil al lector per saber com es podrà resoldre una situació que, arribats a un punt, sembla insostenible per la majoria dels personatges principals.

La història tracta, principalment, de la srta. Elizabeth Bennet i del sr. Fitzwilliam Darcy, dos personatges dibuixats amb detall. El primer, l'estimada Lizzy, és la segona germana de la família Bennet, i s'ha parlat en extrem d'ella: pel seu enginy i la seva energia, que la fan creïble i actual encara en la nostra època. De qui més m'agradaria parlar, però, és d'ell: del sr. Darcy, el personatge que encara ara sembla donar-nos tota una lliçó que molts no hem après. Orgull i Prejudici dóna un clar exemple de com ens equivoquem les persones, i de com hauríem d'intentar ser tots: prou madurs i reflexius per, en cas que rebem una forta crítica sobre la nostra persona, ser capaços de menjar-nos l'orgull i qüestionar-nos per què transmetem aquesta imatge sobre nosaltres mateixos. Només així podríem, com fa el sr. Darcy, millorar i fer-nos mereixedors del respecte dels altres. I al fer-ho, podem fer que els altres prenguin consciència dels seus propis errors.

En la meva humil opinió, es tracta d'una obra completament vigent, que ens parla de com jutgem a les persones i les critiquem sense ser plenament conscients de què pot provocar el que diem o pensem. Segueix passant actualment, i probablement amb l'excés d'informació que tenim avui en dia passi més que mai: tots parlem sobre tot i sobre tothom, opinem al respecte i no ens adonem que no en tenim cap coneixement real.

Tornant a la transmedialitat de l'obra, s'han fet dues pel·lícules d'Orgull i Prejudici (a més a més de les sèries, mini-sèries i de versions menys fidels a l'original com El diari de Bridget Jones) . La primera és de l'any 1940 i la segona, de la qual parlaré a continuació, de 1995. Aquesta pel·lícula, protagonitzada per Keira Knightley i Matthew Macfadyen, crec que és una gran obra a tenir en compte quan parlem d'aquesta història. Com a pràcticament tots els casos en que un llibre és convertit en un guió d'un film, hi ha una gran part d'informació que es perd pel camí. En aquest cas, ens perdem molts detalls sobre la vida de la Jane i la Lizzy a Netherfield's Park, sobre l'inestimable senyor Wickham i, potser el que més greu em sap, sobre els srs. Gardiner, tiets de la Lizzy i personatges clau en el llibre. El que ja no passa tant sovint, en canvi, és que la pel·lícula agafi l'essència del llibre i s'atraveixi a innovar amb certs personatges, convertint-los encara en més rodons del que ja eren en un bon principi, i explotant-los al màxim. És el cas del Sr. Bennet, un dels meus personatges preferits de l'obra, que en la pel·lícula se li dóna més corda i llença encara més comentaris mordaços que en el llibre, sense perdre gens la seva línia.

També m'agradaria fer un últim apunt sobre la pel·lícula, i és que a Estats Units es va estrenar als cinemes amb un final alternatiu que considero simplement preciós. Sí, és cert, no té res a veure amb el final del llibre, on se'ns nega una escena romàntica amb l'esperat "petó del final feliç"... Però ja que en el film no poden afegir unes pàgines d'un cert "epíleg" on se'ns explicarà la vida futura dels personatges, era necessari un final, que aquí se'ns va negar. Així doncs, si heu de veure la pel·lícula, us proposaria que immediatament després de veure-la busqueu el final alternatiu en anglès, que us deixarà un somriure embadalit a la cara.

Ja per últim, i per completar la interdisciplinarietat d'Orgull i Prejudici, m'agradaria parlar de la banda sonora de la pel·lícula, que simplement em sembla fantàstica i un regal per a l'oïda. No sóc una entesa en música, així que no puc analitzar les partitures, els compassos o les melodies... l'únic que puc fer és recomenar-vos que l'escolteu, especialment en moments en què busqueu la inspiració.

La persona, ja sigui home o dona, que no troba cap plaer en una bona novel·la, ha de ser intolerablement estúpida. - Jane Austen.

Sóc sàvia

Diuen que rectificar és de savis, així que, a favor de la meva intel·ligència, he de fer una esmena a un dels posts que vaig penjar l'altre dia. Cal dir que jo dec ser extraordinàriament sàvia, per haver de rectificar quan només porto quatre entrades! (Prego que ningú em salti al coll al crit de "fal·làcia, fal·làcia!" per l'afirmació que acabo de fer).

La qüestió és que em vaig fer una mica massa la interessant quan vaig escriure sobre el Fantasma de l'Òpera. Segurament tots ja ho sabíeu, però jo desconeixia que l'autèntic inici d'aquesta meravellosa història és un llibre. Pensant-ho bé, no podia ser d'una altra manera, i quan vaig dir "sigues l'Andrew Lloyd Webber", hauria d'haver dit "sigues Gastón Leroux". De tota manera, amb aquest text no pretenc treure-li mèrits al primer, segueix sent un dels meus ídols i és difícil que deixi de ser-ho. Però per a ser justos, he decidit que em llegiré "El Fantasma de l'Òpera", i us en parlaré quan ho hagi fet.

Com crear una de les millors històries del món

1. Sigues l'Andrew Lloyd Webber.
2. Imagina un teatre, un d'òpera a més, ple d'amagatalls, màgic, que per sí sol vessa emocions i sensacions.
3. Crea un personatge tormentat, un geni que s'amaga en la foscor, un home enamorat.
4. Dibuixa-hi una dona, bonica, jove, somiadora i amb una veu increïble.
5. Acaba el triangle amb un jove ric, guapo i encantador.
6. Escriu les partitures més magnífiques que s'han escrit mai per a un musical.
7. Busca un teatre real on fer que les làmpares volin, les barques naveguin per l'escenari i els cavalls alats caiguin del sostre.

8. Fes que milers de persones s'emocionin al veure la teva obra i se n'enamorin com si en fóssin ells els protagonistes.

9. 18 anys després d'escriure-la, aconsegueix que la portin al cinema i que arribi als qui no l'havien vist.

10. I 6 anys després, pregunta't què en va ser dels teus personatges i escriu una nova obra, que tingui lloc una dècada després de la primera. Que sigui igual d'emocionant, que mantingui a l'espectador atent a cada paraula i a cada moviment, i que més que un complement per la primera obra, sigui la peça clau per entendre-la.

T'aconsello uns noms similars a The phanom of the opera i a Love never dies, però potser tens problemes de copyright.

Després d'això, només et podré dir: Gràcies.

El discurs d'un capellà

Ahir vaig anar a una boda, i abans de res vull que quedi clar que va ser una boda magnífica, on no va faltar de res, i els nuvis estaven increïblement guapos. A més, i malgrat tot el que pugui dir a continuació va tenir moments molt emotius (com quan el capellà va deixar que el nuvi li fes el petó a la núvia després de demanar-ho vuit cops, o l'entrega de rams a les mares i a l'àvia...), i em va encantar que em donessin l'oportunitat d'anar-hi. Així doncs vull que s'entengui que aquesta boda no és més que l'excusa per queixar-me de l'esglèsia que m'ha motivat a escriure aquesta entrada.

Però anant al tema en qüestió, el que em va sorprendre més negativament va ser el discurs del capellà. Era un home força jove, "enrollat" perquè seguia totes les conyes de la tuna que hi havia present, i amb sentit de l'humor... però el que qüestiono no és a aquell bon home individualment, sinó com un pot voler casar-se així. Em refereixo a que el mateix capellà va plantejar durant la ceremònia qüestions molt dures, com per exemple, com podem comprometre'ns avui a que d'aquí a 30 anys sentirem el mateix que ara?

I la veritat és que no m'esperava aquesta pregunta en una boda perquè justament està trencant la magia de no pensar que les coses aniran malament... però el més curiós va ser la resposta. I és que es veu que un "sí, vull" és el que Déu vol que diguem, i per tant ell ens recompensa amb la garantia de que d'aquí a 30 anys seguirem sentint el mateix. Em va sonar més a un encanteri de conte de fades que a la religió catòlica, però no en sóc cap experta.

D'altra banda, i seguint amb el tema de les sorpreses, quina dona vol casar-se per l'esglèsia? Literalment el capellà va dir que Déu va crear l'home a imatge seva, i que després li va fer una companya. Si representa que és el dia més important de la nostra vida, com ens deixem dir que som una simple distracció per l'home? Així doncs, si no serveixo a un home no estic fent el que Déu va pensar per mi quan em va crear? Mmm...

I ja a nivell molt, molt elemental, cauré en parlar de la hipocresia. Per què ens casem per l'esglèsia i ens comprometem a viure i a criar els nostres fills segons la voluntat i paraula de Déu... si a la sortida de l'esglèsia ja estem cantant "Alcohol, alcohol, alcohol... hemos venido a emborracharnos, el resultado nos da igual!"? A més que, clar, tot el desplegament de medis que suposa una boda (vestits, invitacions, flors, menjar, records...) és un despilfarre si hem de viure en la humiltat i compartir els nostres béns!

Però és clar... aquesta és la màxima contradicció de l'esglèsia, plenes d'or i adornaments... així que no sé què pretenc esperant que no es gastin milions en una visita papal. Que vagi en metro, com el poble al que adora!

Anar a Londres i no veure un musical

Anar a Londres i no veure un musical hauria de ser un delicte, similar a anar en cotxe sense el cinturó posat. Farà un parell de setmanes hi vaig anar per segon cop a la vida, i va ser el primer que em va agradar. Què poden trobar-li a una ciutat bruta i plena de gent amarga?

Per fortuna, aquest cop m'han portat a veure musicals. Tres, concretament, i em van deixar sense alè. Seria molt agosarat dir que he descobert què és el teatre, però realment es tracta d'una concepció completament diferent a la que tenim aquí. El primer que sorprèn és veure la quantitat d'obres (i especialment musicals) que hi ha en cartellera... i que només fa falta caminar tres passes per anar d'un teatre a un altre.

I sobre el muntatge... Simplement impressionant, des de tècniques tradicionals (però no per això poc espectaculars), fins a la utilització de noves tecnologies per projectar part de les escenografies enlloc de muntar-les físicament. I per si fos poc, compten (òbviament) amb una orquesta amagada sota l'escenari o darrere de l'escenografia.

Les obres que vaig anar a veure van ser The Phantom of the opera (necessitaré una entrada a part per expressar la impressió que em va causar), Love never dies (seqüela del Phantom) i Avenue Q, i totes tres van aconseguir posar-me la pell de gallina. Allà el teatre no és només teatre, és música, és tècnica, és una experiència visceral capaç de fer-te riure, plorar, emocionar-te, estremir-te... I on pots veure una làmpara enorme volant, un delirant parc d'atraccions, o una titella gegant fent tremolar un escenari.

D'altra banda també s'ha de dir que tot té la seva explicació, i si les obres són així d'impressionants és perquè bàsicament són el que aquí anomenaríem "comercials", i per tant compten amb un capital més ampli per crear espectacles que deixin sense alè que aquí. A més, estan (normalment) més temps a taquilla, i per tant la jugada d'inversió de capital és molt més segura. Si posem per cas The Phantom..., que fa 24 anys que està en cartell a Londres... quan deu fer que van assumir els gastos de producció? I qui no voldria haver invertit quatre duros fa un parell de dècades? És cert que no totes les obres acaben sent un clàssic imprescindible, però no és el mateix comptar amb un parell de mesos de marge per cobrir els gastos, que amb tota una temporada.

Per últim m'agradaria dir que el tema de l'idioma no és un problema i espero que no faci que ningú deixi d'anar a veure un musical allà. Lamentablement, jo encara estic intentant que l'anglès s'adapti a mi... però fins i tot per mi les històries es segueixen sense problemes, ja sigui perquè les imatges i la música ens transmeten què passa, o perquè per fortuna els actors vocalitzen molt (o són estrangers, com l'espanyola protagonista del Phantom...).

Així doncs, espero haver-vos convençut i que si aneu a la capital britànica us deixeu encantar per algun espectacle... I si voleu a algú que us acompanyi, jo estic desitjant tornar a Londres i descobrir algun altre tresor.

Benvinguts!

Tinc algun lector? Sí? Doncs benvingut!

Avui en dia tothom pot tenir un blog... i m'he cansat d'estar callada durant tant temps mentre els altres xerren sense parar... Perquè no afegir una mica de soroll a aquesta cridòria?

Doncs aquí torno a estar, bàsicament per fer el mateix que feia a Instants de Vellut, opinar sobre temes culturals, però amb una vessant més ample: he obert aquest espai per tenir un lloc on escriure tot allò que em vingui de gust. Per explicar-vos si descobreixo la sopa d'all, per queixar-me de la Renfe, o per recomenar la última pel·lícula que hagi vist.

Espero que no us avorriu gaire pels racons de la meva ment!